divendres, 4 d’agost de 2017

JACINT ALSINA BARFULL Creador de joguets


Amb aquesta entrevista publicada a S'ULL de SOL (octubre de 2012) comença un recull d'entrevistes a  artesans de l'illa que han estat publicades a diverses revistes. Esperam que tenguin per al lector el mateix interès que tenen per a nosaltres, i que siguin un mitjà per a poder donar a conèixer una mica més el món que envolta als nostres artesans.

En aquesta ocasió ho farem des d'un punt de vista diferent, de les joguines, uns objectes tan simples i quotidians però que en sí entranyés tot un món.



El joc és l'element més important per a la vida d'un fillet. Els fillets juguen per omplir el temps, per viure, i viuen per jugar. Aquesta activitat els ajuda a descobrir el món i és indispensable per al seu creixement físic, intel·lectual i social. Aquest és el pensament de Jacint Alsina, artesà que fa joguets didàctics. Els científics afirmen que el joc i els joguets els preparen per a la vida d'adults i és important per a l'aprenentatge de la vida.

Tan importants són els joguets, Jacint?

Cada element que un infant introdueix al seu món del joc amb creativitat i imaginació, són coses que troba al seu abast i transforma en allò que vol que sigui. Així, capses seran cotxes o cadires seran trens. Dependrà de la seva imaginació. Aquesta idea del joguet ha desaparegut del món de l'infant. Avui, els joguets venen fets i limiten la creativitat de l'infant. A Menorca s'ha estudiar la cultura tradicional per recuperar joguets antics amb el seu nom, materials, forma de confeccionar-los i de jugar-hi.

Com vau entrar en el món dels joguets?

Som Jacint Alsina Barfull i no tenc cap precedent familiar a elaborar joguets. En acabar el batxiller, vaig conèixer un artesà que treballava la llenay al meu poble, Taradell (Barcelona). Vaig fer escultures i talles de fusta. Quan vaig venir a Menorca fa vint-i-sis anys, vaig fer talles i restauració de mobles.

Quan començau a fer joguets?

Als vint-i-vuit anys vaig tenir els meus dos fills. Em vaig especialitzar a elaborar encaixos per als fillets de fins a cinc anys. D'açò ja fa vint anys. Construesc jocs senzills. És necessari tenir manya per fer el joc que un es proposa.El joguet ha de ser útil i pedagògic.

Com feis la vostra feina?

Faig trencaclosques de llenay amb figures d'animals pintats amb colors naturals, objectes educatius i ecològics per a fillets de 2-5 anys. No he fet cap curs. He adquirit l'experiència fent feina. Coneixia la fusta i vaig treballar la part creativa. En un joguet, l'important és el color. El fet de viure el meu ofici, fa que evolucioni. Des dels primers encaixos, he venut tot el que he elaborat. També he fet peces que em satisfan, però és el mercat el que decideix els productes.

Dels que hi ha un component vital rere cada joguet...

Som artesà i aplic la meva filosofia a cada joguet. És essencial saber a qui ho destines. Faig joguets amb diferència, ja que entre fillets d'edats diferents hi ha un món. Ajut el fillet a apendre a integrar-se al seu entorn i a conèixer el seu cos. Un infant d'un o dos anys té una idea feta, però no té assumit el funcionament del seu cos. Ha d'apendre que les peces es desmunten i els majors han de mostrar-los quins animals són i què fan. Açò és cultura.

Idò l'adult ha de guiar al fillet...

L'adult és la connexió entre joc i infant, que ha d'aconseguir muntar i desmuntar les peces. Amb aquest aprenentatge obtindrà una habilitat motriu que després desenvoluparà. Els fillets més petits juguen amb poques peces per apendre quin animal fan. Han de partir d'un joguet senzill. L'aprenentage és constant i implica una interrelació entre adult i infant.

Quins materials i eines emprau?

La llenya de pi i el tauler són els materials més treballats. El tauler és una peça de llenya amb làmines encolades: és millor que el pi per fer encaixos perquè no té veta i no es trenca. El pi té l'avantatge de ser un material polit, però és romp fàcilment, i ha de ser resistent per jugar-hi els fillets. L'ullastre no és pràctic. Ús pintura recomenada per a joguets infantils, certificada per la Generalitat de Catalunya. No es destinyeix, no du plom ni és tòxica. Al taller tenc poques eines: la màquina de tallar fusta, una serra elèctrica de marqueteria, una fregadora per polir fusta, el disseny dels encaixos, pinces, colors i cubetes per pintar les peces.

Em comentàveu la importància dels colors com a món infinit...

Treball els colors bàsics: vermell, groc i blau, però també els colors secundaris i terciaris. M'agrada combinar els colors oposats (taronja i blau o negre). També mescl colors calents (groc, taronja, vermell) amb els freds (lila, blau, verd). Vull cridar l'atenció dels fillets perquè s'enamorin del trencaclosques. Constrastar colors ajuda els fillets a conèixer-los; és la part didàctica dels meus jocs. Els fillets miren els colors, traspassen la realitat i entren al món de la fantasia.

Com dissenyau un joguet?

Treball amb formes simples. En cada joc pens com combinar els colors per fer-lo atractiu. Tot i que m'agradi, també ha d'agradar al client. La decisió és simple: si el joguet agrada, es ven i faré més joguets d'aquell model; si no, el deix de fabricar. Són dissenys aposta pe a edats primerenques. Sempre he fet animals perquè hi ha una connexió animal-fillet. Els meus joguets són universals.

Que heu elaborat fins ara?

La llista és extensa: cavalls, vaques, tortugues, cargols i sargantanes. Són animals lligats a l'entorn del fillet. El cavall és un del més fabricats. Amb vint anys tenc un bon catàleg de productes, tot i que amb tantes variacions, el veritable catàleg el tenc dins el cap. Cada any elabor un o dos dissenys nous. Quant a la cultura popular menorquina he fet fabiolers, caixers i cavalls de les festes, que m'influeixen alhora de fer nous encaixos. Visc una simbiosi entre jo i dues dècades, quan em troben fillets de fa vint anys, em diuen que guarden els seus joguets.

Com elaborau un fabioler?

El procés per elaborar un joguet és tenir clar el seu disseny interioritzat, tenir clar com vull aquell producte acabat. Per fer un fabioler tenc el dibuix bàsic: després agaf la llenya, el calc damunt una tela metàl·lica i ensoldemà munt un trencaclosques. A la taula, amb l'encaix muntat, faig els darrers detalls i l'empaquet.



Teniu algun problema per fer els joguets?

L'augment del preu de les fustes i pintures. La fusta la compr a l'illa i la pintura a una empresa especialitzada de Girona. Em costa posar preu als meus productes, ja que vull vendre per a continuar treballant. Trobareu dos preus diferents segons si el comprau en un mercat al carrer o en una fira.

A on veneu la vostra producció?

Els productes els venc tot l'any, tot i semblar de temporada. Els venc a l'estiu i surt a altres mercats per treballar tot l'any. Vaig a la fira de Nadal a Palma i a la d'intergift (Madrid). Aquó venc jocs als mercats d'estiu i a les botigues. M'agrada la venda directe al públic, ja que tenc relació directe amb el client. Elaborar artesania de Menorca interessa a les botigues perquè és vendre qualitat. Venc molt a Fornells, al taller i tenc un mostrari tot l'any al Centre d'Artesania. A l'hivern prepar materail per vendre'l a fires (Palma, Madrid) i als mercats d'estiu. Faig una producció petita, ja que ho combin amb el treball a l'hort.

Esteis associat a alguna entitat?

Som fundador d'Entremans (2002), associació creada pels artesans del Mercat de Nit d'estiu d'Alaior. Vam acordar aquest nom perquè tots fem coses amb les mans. Vam ajuntar-nos per donar-li una identitat, reforçar les nostres peticions i fomentar la qualitat i professionalitat. Som membre d'El Taller , cooperativa d'artesans, i tenc la carta de mestre artesà.

Quin futur té el seu ofici?

Pens que l'artesà ha de creure en la seva feina, fer-la tan bé com pugui, saber el que vol i quines són les seves limitacions. Sobre els joves, no n'he trobat cap d'interessat a apendre l'ofici. Als joves els agrada més la ceràmica i la joieria. El món de la fusta és molt agraït, ja que la treballes de moltes maneres, com ho demostren els oficis de fuster, arader, miniaturista o jogueter.


dijous, 5 de maig de 2016

Del moneder de malla de plata a la joia d'autor

Dissabte 14 de maig ens avançam als actes del Dia Internacional dels Museus (18 de maig) amb una xerrada sobre la joieria a Menorca. A través d'un enfocament amè i distès, la tècnica d'art del Museu de Menorca, Cristina Andreu, i el joier artesà, Santi Capó, ens aproparan a un ofici molt present a l'illa, amb especial atenció als moneders de malla de plata i a la joieria en l'actualitat.

És important recordar que les diferents civilitzacions que han poblat Menorca han fet servir ornaments fets amb materials tan diversos com l'os, la pasta de vidre, el bronze o la plata. A finals de segle XVIII i principis del XIX, el port maonès és l'epicentre del comerç menorquí en contacte amb el món i és el moment en què la burgesia local s'engalana, apareixen els moneders de malla de plata i altres complements d'or i d'argent.

Moneder de malla de plata

Quan va començar a minvar la producció de moneders, els fabricants van cercar altres sortides i es van especialitzar segons el producte: ornaments per al calçat; argenteria; cadenes; frontisses... Després de la Guerra Civil Espanyola, la indústria de la bijuteria va ser un dels motors de la recuperació econòmica local i, a partir dels anys noranta, les empreses bijuteres s'han projectat en els circuits internacionals.

Hereus d'aquesta tradició bijutera, els joiers actuals han potenciat el valor afegit de la creativitat. A més dels metalls clàssics i les pedres precioses, la joieria contemporània experimenta amb nous materials i tècniques innovadores.

Banc de feina de joieria

Arran de diferents estudis i descobertes coneixem el llegat de l'ornamentació a Menorca, amb peces que es poden observar al Museu de Menorca; tanmateix, quin és el futur de l'ofici de joier? què és la joieria contemporània? 









dissabte, 23 de maig de 2015

Una mirada a l'artesania de la moda i la tasca folklorista

Avui en dia, anar a comprar roba és com anar al supermercat, ens trobam un gran nombre de camisetes iguals, amb un sistema de talles totalment sistematitzat. Aquesta roba és la que ens posam cada dia, sense importar si ens ve una mica gran, o una mica petita. Ara bé, potser per a les ocasions especials, sí que ens importa una mica més, i anam a la modista perquè ens ajusti al nostre gust aquella peça que hem comprat, o fins i tot perquè ens faci una peça de roba totalment nova, única i a la nostra mida.


Això anys enrere no passava, ja que la majoria de gent anava a fer-se la roba a les modistes o sastres, cada u portava roba a la seva mida i del seu gust. És clar que existien les modes, no tan efímeres com avui, però modes en si mateixes. Aquella roba no era fruit d'un procés sistematitzat, ni d'un patró digitalitzat, era el producte d'unes mans feineres, d'un patró fet per una persona, i d'una feina mimada i meticulosa.

En els nostres temps les modistes continuen la seva feina gràcies a les nostres ocasions especials, i a la gent que segueix volent roba entallada al seu cos, i no a un sistema de números industrials. Un clar exemple d'això seria la feina que fan les modistes amb els grups folklòrics, que a partir de pintures del segle xviii intenten reproduir aquelles robes tan detalladament il·lustrades per autors com Giuseppe Chiesa. És aquí on un es pot adonar de tota la feina que les modistes arribaven a fer fa tres-cents anys.

Fa tres-cents anys no existien les màquines de cosir, per la qual cosa la feina era més feixuga a l'hora de fer les costures, sobretot de peces que exigien certa resistència i pressió, com el gipó, la jaqueta, l'armilla i la levita o xamberga. Les costures havien de ser fortes i fermes, però no tiroses, la roba no podia quedar arrugada, i alhora també havien de ser dissimulades. Si la roba era llisa se solia brodar, a mà per descomptat, i tot això en un període de temps no gaire extens a fi que el client no es cansés d'esperar. Les modistes, a més, tenien certes èpoques de més feina, com eren les prèvies a festes importants com Nadal o Sant Joan, dates assenyalades en les quals hom volia estrenar alguna peça de roba nova. Això roman encara avui, amb la dita antiga que ens diu “Per Nadal, qui res no estrena, res no val”. Però bé, deixant de banda les dites, el que ens importa és la roba. La roba i la feina artesanal d'antany.


Per descomptat, anys enrere no tothom es podia permetre roba nova cada vegada que li venia en gana. Les classes baixes adquirien roba en cas de necessitat, i el que era roba de mudar es convertia en roba de feinejar passats uns anys. Per la seva sort, les modes en aquell temps no eren tan efímeres i portar roba que tenia potser deu anys no suposava cap vergonya. Les classes baixes tampoc no es podien permetre anar a una modista tant com volien, i és per això que les dones durant les vetllades cosien i arreglaven la seva roba, amb la intenció que els duràs més anys.

A més, totes les peces de roba tenien el seu significat i funció. Hi havia diferents peces per a diferents ocasions, i per a diferents classes socials. Així i tot, totes compartien els genèrics, que segons el poder adquisitiu eren de més o menys qualitat. És a dir, tothom tenia camises, bombatxos, faldes, faldilles, cambuixos i rebosillos; ara bé, si els de les classes baixes eren de cotó i llana, els de les classes altes eren de lli, seda i altres teixits més difícils d'obtenir, com el ras, o els brocats, o els teixits de cotó que els britànics portaven de les seves colònies. Les classes altes mostraven la seva riquesa amb peces com la mantellina, la levita, les calces calades i els capells de feltre, mentre que les classes baixes s'havien de tapar amb mantetes, gipons amb mànigues, saios i capells de palla. Ara bé, la situació social de l'època, així com en segles anteriors, feia que sorgissin problemes amb la indumentària, ja que moltes vegades persones de la burgesia es podien permetre peces de roba que alguns nobles no podien aconseguir. Això va fer dictar lleis sobre la manera en què cada classe havia de vestir, de forma que persones que es podien permetre certes peces no les podien lluir perquè els era prohibit per la classe social a la qual pertanyien. Cal dir també que Menorca en aquest cas va poder esquivar una llei espanyola del segle xviii que prohibia els capells d'ala ampla i les capes llargues arran del bandolerisme que hi havia a l'Estat. A Menorca es va seguir amb les capes i capells de sempre, ja que en aquells moments era britànica, i durant l'ocupació espanyola de 1782 a 1798 moltes lleis aplicades al territori espanyol no es van aplicar a Menorca per tal que no hi hagués revoltes.

Totes les peces de roba abans esmentades suposaven un treball artesanal, organitzat en diferents tallers. Actualment, aquesta feina és totalment diferent i s'organitza en plantes de producció. Per açò, la feina de recerca dels grups folklòrics per obtenir les reproduccions més fidedignes de la indumentària d'anys enrere possibilita que artesans de la moda, com modistes, sastres, capellers, sabaters, brodadores, entre d'altres, segueixin fent la feina delicada i meticulosa que l'actualitat els pren.

*Article de Xavier Lluís Moll Febrer. Estudiant de Turisme (auxiliar d'informació turística al Centre Artesanal de Menorca) i integrant del grup folklòric Tramuntana.

Bibliografia:
MARGALIDA BERNAT I ROCA, JAUME SERRA I BARCELÓ: Los tejidos en las Islas Baleares sXIII-XVIII; Institut Balear de Desenvolupament Industrial; Barcelona, 2009

DAMIÀ BOSCH, RUT MONT, ANNA SERRA; La indumentària menorquina en el segle XVIII,  Consell Insular de Menorca, 2008

MARTÍ CARBONELL SALOM, ÀNGEL ORFILA, MIQUEL À MARQUÈS SINTES; Oficis Artesanals de l’Illa de Menorca; Es Mercadal, 2011 (inèdit)