dijous, 5 de maig de 2016

Del moneder de malla de plata a la joia d'autor

Dissabte 14 de maig ens avançam als actes del Dia Internacional dels Museus (18 de maig) amb una xerrada sobre la joieria a Menorca. A través d'un enfocament amè i distès, la tècnica d'art del Museu de Menorca, Cristina Andreu, i el joier artesà, Santi Capó, ens aproparan a un ofici molt present a l'illa, amb especial atenció als moneders de malla de plata i a la joieria en l'actualitat.

És important recordar que les diferents civilitzacions que han poblat Menorca han fet servir ornaments fets amb materials tan diversos com l'os, la pasta de vidre, el bronze o la plata. A finals de segle XVIII i principis del XIX, el port maonès és l'epicentre del comerç menorquí en contacte amb el món i és el moment en què la burgesia local s'engalana, apareixen els moneders de malla de plata i altres complements d'or i d'argent.

Moneder de malla de plata

Quan va començar a minvar la producció de moneders, els fabricants van cercar altres sortides i es van especialitzar segons el producte: ornaments per al calçat; argenteria; cadenes; frontisses... Després de la Guerra Civil Espanyola, la indústria de la bijuteria va ser un dels motors de la recuperació econòmica local i, a partir dels anys noranta, les empreses bijuteres s'han projectat en els circuits internacionals.

Hereus d'aquesta tradició bijutera, els joiers actuals han potenciat el valor afegit de la creativitat. A més dels metalls clàssics i les pedres precioses, la joieria contemporània experimenta amb nous materials i tècniques innovadores.

Banc de feina de joieria

Arran de diferents estudis i descobertes coneixem el llegat de l'ornamentació a Menorca, amb peces que es poden observar al Museu de Menorca; tanmateix, quin és el futur de l'ofici de joier? què és la joieria contemporània? 









dissabte, 23 de maig de 2015

Una mirada a l'artesania de la moda i la tasca folklorista

Avui en dia, anar a comprar roba és com anar al supermercat, ens trobam un gran nombre de camisetes iguals, amb un sistema de talles totalment sistematitzat. Aquesta roba és la que ens posam cada dia, sense importar si ens ve una mica gran, o una mica petita. Ara bé, potser per a les ocasions especials, sí que ens importa una mica més, i anam a la modista perquè ens ajusti al nostre gust aquella peça que hem comprat, o fins i tot perquè ens faci una peça de roba totalment nova, única i a la nostra mida.


Això anys enrere no passava, ja que la majoria de gent anava a fer-se la roba a les modistes o sastres, cada u portava roba a la seva mida i del seu gust. És clar que existien les modes, no tan efímeres com avui, però modes en si mateixes. Aquella roba no era fruit d'un procés sistematitzat, ni d'un patró digitalitzat, era el producte d'unes mans feineres, d'un patró fet per una persona, i d'una feina mimada i meticulosa.

En els nostres temps les modistes continuen la seva feina gràcies a les nostres ocasions especials, i a la gent que segueix volent roba entallada al seu cos, i no a un sistema de números industrials. Un clar exemple d'això seria la feina que fan les modistes amb els grups folklòrics, que a partir de pintures del segle xviii intenten reproduir aquelles robes tan detalladament il·lustrades per autors com Giuseppe Chiesa. És aquí on un es pot adonar de tota la feina que les modistes arribaven a fer fa tres-cents anys.

Fa tres-cents anys no existien les màquines de cosir, per la qual cosa la feina era més feixuga a l'hora de fer les costures, sobretot de peces que exigien certa resistència i pressió, com el gipó, la jaqueta, l'armilla i la levita o xamberga. Les costures havien de ser fortes i fermes, però no tiroses, la roba no podia quedar arrugada, i alhora també havien de ser dissimulades. Si la roba era llisa se solia brodar, a mà per descomptat, i tot això en un període de temps no gaire extens a fi que el client no es cansés d'esperar. Les modistes, a més, tenien certes èpoques de més feina, com eren les prèvies a festes importants com Nadal o Sant Joan, dates assenyalades en les quals hom volia estrenar alguna peça de roba nova. Això roman encara avui, amb la dita antiga que ens diu “Per Nadal, qui res no estrena, res no val”. Però bé, deixant de banda les dites, el que ens importa és la roba. La roba i la feina artesanal d'antany.


Per descomptat, anys enrere no tothom es podia permetre roba nova cada vegada que li venia en gana. Les classes baixes adquirien roba en cas de necessitat, i el que era roba de mudar es convertia en roba de feinejar passats uns anys. Per la seva sort, les modes en aquell temps no eren tan efímeres i portar roba que tenia potser deu anys no suposava cap vergonya. Les classes baixes tampoc no es podien permetre anar a una modista tant com volien, i és per això que les dones durant les vetllades cosien i arreglaven la seva roba, amb la intenció que els duràs més anys.

A més, totes les peces de roba tenien el seu significat i funció. Hi havia diferents peces per a diferents ocasions, i per a diferents classes socials. Així i tot, totes compartien els genèrics, que segons el poder adquisitiu eren de més o menys qualitat. És a dir, tothom tenia camises, bombatxos, faldes, faldilles, cambuixos i rebosillos; ara bé, si els de les classes baixes eren de cotó i llana, els de les classes altes eren de lli, seda i altres teixits més difícils d'obtenir, com el ras, o els brocats, o els teixits de cotó que els britànics portaven de les seves colònies. Les classes altes mostraven la seva riquesa amb peces com la mantellina, la levita, les calces calades i els capells de feltre, mentre que les classes baixes s'havien de tapar amb mantetes, gipons amb mànigues, saios i capells de palla. Ara bé, la situació social de l'època, així com en segles anteriors, feia que sorgissin problemes amb la indumentària, ja que moltes vegades persones de la burgesia es podien permetre peces de roba que alguns nobles no podien aconseguir. Això va fer dictar lleis sobre la manera en què cada classe havia de vestir, de forma que persones que es podien permetre certes peces no les podien lluir perquè els era prohibit per la classe social a la qual pertanyien. Cal dir també que Menorca en aquest cas va poder esquivar una llei espanyola del segle xviii que prohibia els capells d'ala ampla i les capes llargues arran del bandolerisme que hi havia a l'Estat. A Menorca es va seguir amb les capes i capells de sempre, ja que en aquells moments era britànica, i durant l'ocupació espanyola de 1782 a 1798 moltes lleis aplicades al territori espanyol no es van aplicar a Menorca per tal que no hi hagués revoltes.

Totes les peces de roba abans esmentades suposaven un treball artesanal, organitzat en diferents tallers. Actualment, aquesta feina és totalment diferent i s'organitza en plantes de producció. Per açò, la feina de recerca dels grups folklòrics per obtenir les reproduccions més fidedignes de la indumentària d'anys enrere possibilita que artesans de la moda, com modistes, sastres, capellers, sabaters, brodadores, entre d'altres, segueixin fent la feina delicada i meticulosa que l'actualitat els pren.

*Article de Xavier Lluís Moll Febrer. Estudiant de Turisme (auxiliar d'informació turística al Centre Artesanal de Menorca) i integrant del grup folklòric Tramuntana.

Bibliografia:
MARGALIDA BERNAT I ROCA, JAUME SERRA I BARCELÓ: Los tejidos en las Islas Baleares sXIII-XVIII; Institut Balear de Desenvolupament Industrial; Barcelona, 2009

DAMIÀ BOSCH, RUT MONT, ANNA SERRA; La indumentària menorquina en el segle XVIII,  Consell Insular de Menorca, 2008

MARTÍ CARBONELL SALOM, ÀNGEL ORFILA, MIQUEL À MARQUÈS SINTES; Oficis Artesanals de l’Illa de Menorca; Es Mercadal, 2011 (inèdit)

dilluns, 24 de novembre de 2014

El plagi és un mal negoci

Aquest article ve arran del cas de dos joiers menorquins que, en poc temps, han vist copiades algunes de les seves peces per part d’empreses que, mancades d’idees o a la recerca del camí fàcil, no els ha importat comercialitzar com a pròpies peces que, per dir-ho clar, no els pertanyen. D’això se’n diu plagi.


Còpia i peça original de Núria Deyà
El plagi és una pràctica que en algunes ocasions es produeix de forma involuntària: per desconeixement de com s’ha de recollir una cita en un text, per no identificar d’on s’extreuen unes dades, per obviar l’autoria d’una obra, etc. Però, malgrat aquesta manca d’intencionalitat, això no deixa de fer que sigui un acte de greuge per aquella persona que és autora de l’original.

Si traslladam l’acte del plagi al nivell de l’artesania podem constatar la vulnerabilitat de l’artesà, el qual, moltes vegades, ni disposa de la informació ni compta amb els recursos necessaris per fer valer els seus drets. I, mentrestant, qui plagia n’està obtenint un benefici econòmic.

Peça original de Santi Capó

 Còpia de Joid'art

Si ens remetem a la Llei 23/2006, de 7 de juliol, que modifica el Text refós de la Llei de la Propietat Intel·lectual (Reial decret legislatiu 1/1996, de 12 d’abril), l’autoria d’una obra literària, artística o científica correspon a la persona que l’ha creada. Això mateix eximeix l’autor d’haver de fer un registre de la seva obra. És més, la Declaració Universal dels Drets Humans, en l’article 27, recull que Tota persona té dret a la protecció dels seus interessos morals i materials derivats de tota producció científica, literària o artística de la qual és autor.

El fet de ser originals i creatius no és una feina fàcil i, sovint, quan ens enfrontem a un exercici de creació necessitem recursos que ens inspirin i hem de recórrer a diferents fonts que ens ajudin a donar solidesa a allò que esteim creant. En aquest sentit, l’activitat de l’artesà és per encomiar; es fixa en allò que l’envolta, troba la inspiració en les petites coses, n’avalua la seva aplicació segons el material a utilitzar, estudia quines tècniques li donaran major resultat, valora com ha de procedir per ajustar-ne els costos... I tot això perquè algú altre se n’aprofiti?

A vegades la solució pot ser tan fàcil com que l’empresa a qui agrada el disseny d’un artesà s’hi posi en contacte i col·laborin. Heus aquí el benefici mutu i la materialització d’allò que avui dia està tant de moda: el coworking. Evitem el plagi i si per qualque motiu no n’hem estat conscients res millor que rectificar.

Si us interessa protegir els vostres drets us recomanam consultar tot allò que tengui a veure amb: Registre, Dipòsit Legal, ISBN, Copyright, Copyleft i Entitats de gestió.

Referències: