dissabte, 23 de maig de 2015

Una mirada a l'artesania de la moda i la tasca folklorista

Avui en dia, anar a comprar roba és com anar al supermercat, ens trobam un gran nombre de camisetes iguals, amb un sistema de talles totalment sistematitzat. Aquesta roba és la que ens posam cada dia, sense importar si ens ve una mica gran, o una mica petita. Ara bé, potser per a les ocasions especials, sí que ens importa una mica més, i anam a la modista perquè ens ajusti al nostre gust aquella peça que hem comprat, o fins i tot perquè ens faci una peça de roba totalment nova, única i a la nostra mida.


Això anys enrere no passava, ja que la majoria de gent anava a fer-se la roba a les modistes o sastres, cada u portava roba a la seva mida i del seu gust. És clar que existien les modes, no tan efímeres com avui, però modes en si mateixes. Aquella roba no era fruit d'un procés sistematitzat, ni d'un patró digitalitzat, era el producte d'unes mans feineres, d'un patró fet per una persona, i d'una feina mimada i meticulosa.

En els nostres temps les modistes continuen la seva feina gràcies a les nostres ocasions especials, i a la gent que segueix volent roba entallada al seu cos, i no a un sistema de números industrials. Un clar exemple d'això seria la feina que fan les modistes amb els grups folklòrics, que a partir de pintures del segle xviii intenten reproduir aquelles robes tan detalladament il·lustrades per autors com Giuseppe Chiesa. És aquí on un es pot adonar de tota la feina que les modistes arribaven a fer fa tres-cents anys.

Fa tres-cents anys no existien les màquines de cosir, per la qual cosa la feina era més feixuga a l'hora de fer les costures, sobretot de peces que exigien certa resistència i pressió, com el gipó, la jaqueta, l'armilla i la levita o xamberga. Les costures havien de ser fortes i fermes, però no tiroses, la roba no podia quedar arrugada, i alhora també havien de ser dissimulades. Si la roba era llisa se solia brodar, a mà per descomptat, i tot això en un període de temps no gaire extens a fi que el client no es cansés d'esperar. Les modistes, a més, tenien certes èpoques de més feina, com eren les prèvies a festes importants com Nadal o Sant Joan, dates assenyalades en les quals hom volia estrenar alguna peça de roba nova. Això roman encara avui, amb la dita antiga que ens diu “Per Nadal, qui res no estrena, res no val”. Però bé, deixant de banda les dites, el que ens importa és la roba. La roba i la feina artesanal d'antany.


Per descomptat, anys enrere no tothom es podia permetre roba nova cada vegada que li venia en gana. Les classes baixes adquirien roba en cas de necessitat, i el que era roba de mudar es convertia en roba de feinejar passats uns anys. Per la seva sort, les modes en aquell temps no eren tan efímeres i portar roba que tenia potser deu anys no suposava cap vergonya. Les classes baixes tampoc no es podien permetre anar a una modista tant com volien, i és per això que les dones durant les vetllades cosien i arreglaven la seva roba, amb la intenció que els duràs més anys.

A més, totes les peces de roba tenien el seu significat i funció. Hi havia diferents peces per a diferents ocasions, i per a diferents classes socials. Així i tot, totes compartien els genèrics, que segons el poder adquisitiu eren de més o menys qualitat. És a dir, tothom tenia camises, bombatxos, faldes, faldilles, cambuixos i rebosillos; ara bé, si els de les classes baixes eren de cotó i llana, els de les classes altes eren de lli, seda i altres teixits més difícils d'obtenir, com el ras, o els brocats, o els teixits de cotó que els britànics portaven de les seves colònies. Les classes altes mostraven la seva riquesa amb peces com la mantellina, la levita, les calces calades i els capells de feltre, mentre que les classes baixes s'havien de tapar amb mantetes, gipons amb mànigues, saios i capells de palla. Ara bé, la situació social de l'època, així com en segles anteriors, feia que sorgissin problemes amb la indumentària, ja que moltes vegades persones de la burgesia es podien permetre peces de roba que alguns nobles no podien aconseguir. Això va fer dictar lleis sobre la manera en què cada classe havia de vestir, de forma que persones que es podien permetre certes peces no les podien lluir perquè els era prohibit per la classe social a la qual pertanyien. Cal dir també que Menorca en aquest cas va poder esquivar una llei espanyola del segle xviii que prohibia els capells d'ala ampla i les capes llargues arran del bandolerisme que hi havia a l'Estat. A Menorca es va seguir amb les capes i capells de sempre, ja que en aquells moments era britànica, i durant l'ocupació espanyola de 1782 a 1798 moltes lleis aplicades al territori espanyol no es van aplicar a Menorca per tal que no hi hagués revoltes.

Totes les peces de roba abans esmentades suposaven un treball artesanal, organitzat en diferents tallers. Actualment, aquesta feina és totalment diferent i s'organitza en plantes de producció. Per açò, la feina de recerca dels grups folklòrics per obtenir les reproduccions més fidedignes de la indumentària d'anys enrere possibilita que artesans de la moda, com modistes, sastres, capellers, sabaters, brodadores, entre d'altres, segueixin fent la feina delicada i meticulosa que l'actualitat els pren.

*Article de Xavier Lluís Moll Febrer. Estudiant de Turisme (auxiliar d'informació turística al Centre Artesanal de Menorca) i integrant del grup folklòric Tramuntana.

Bibliografia:
MARGALIDA BERNAT I ROCA, JAUME SERRA I BARCELÓ: Los tejidos en las Islas Baleares sXIII-XVIII; Institut Balear de Desenvolupament Industrial; Barcelona, 2009

DAMIÀ BOSCH, RUT MONT, ANNA SERRA; La indumentària menorquina en el segle XVIII,  Consell Insular de Menorca, 2008

MARTÍ CARBONELL SALOM, ÀNGEL ORFILA, MIQUEL À MARQUÈS SINTES; Oficis Artesanals de l’Illa de Menorca; Es Mercadal, 2011 (inèdit)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada